crisi alimentària i europa

En acabar la segona guerra mundial els fundadors de la unió europea organitzen estratègies per garantir aliments per la població amb una política agrària comuna i especialment protegida. Amb els anys, la partida agrària ha estat la més important en despesa, s’aconsegueix la gran producció però amb danys colaterals. El primer paradoxalment és la disminució dràstica dels total de pagesos i la progressiva pèrdua d’ocupació extensiva i equilibrada del territori.

Un segon efecte ha estat la preponderància de grans corporacions en el terreny agrari, i no estic parlant de la elaboració o del sector alimentari en general. Des dels combustibles i fertilitzants, llavors i tractaments agroquímics, tractors, maquinari i equipaments, fins a la comercialització i cada vegada més la producció i el conreu es troben en mans d’empreses i corporacions que no tenen res a veure amb la vinculació de la pagesia a la terra i a una determinada fesomia paisatgística, cultural i territorial.

Ara arriben ventades de crisi alimentària provocada principalment per especuladors que fan manipulacions dels recursos que detecten indicis alcistes en els preus per la incorporació de Xina i Índia a la demanda de cereals i pels ajuts al conreu d’ agrocombustibles i és quan la producció d’aliments s’enfronta a aquesta problemàtica amb poca capacitat de reacció.

A les grans corporacions els resulta rendible captar per diversos camins el gruix dels ajuts comunitaris, però abandonen les terres al primer indici de caiguda de rendiments.

Aleshores s’esdevé el drama humà, que ofega com sempre els més febles,

carregant els costos de la reconversió a la població més empobrida del planeta, aquells que no disposen ni tan sols d’un dòlar al dia per sobreviure.

A hores d’ara el capitalisme no té rèpliques estatals com les que hi havia en els antics règims socialistes. Les dictadures comunistes varen liquidar utopies i somnis de societats més humanes i democràtiques amb els gulag i les purgues i la manca asfixiant de llibertats. La planificació econòmica va ser una fracàs segurament per causa de la corrupció del sistema i també per la seva dificultat de renovació i canvi. La política agrària europea es mou en un esquema semblant. Ha estat capaç de generar al seu voltant un dens teixit d’interessos i conflictes soterrats en el que els pagesos resulten actors de repartiment i els veritables protagonistes dirigeixen la comèdia entre bambalines.

La llista de les contradiccions entre caiguda de preus agraris i manca d’aliments és la primera de que apareixen seria llarga i si qui llegeix coneix una mica el ram en trobarà més d’una. El mercat és regula de manera compulsiva i sovint els poderosos forcen els intercanvis i les normatives d’acord al que els convé, però grans aberracions s’esdevenen quan l’interacció es dilucida per actors interposats com els ministres comunitaris del ram, amb els seus exèrcits de funcionaris atrapats en conflictes d’interessos i poders més a menys a l’ombra.

Si em permeteu la franquesa es tracta d’un gran pudridor de recursos comunitaris on pasturen bancs que forneixen l’endeutament crònic del ram, grans corporacions i els especuladors emmascarats, i en pateixen tan els pagesos com la salut dels ciutadans i de l’entorn natural i de retruc els pobres de tot el planeta. Els costos del petroli, tan importants al sector, aguditzen una mica més la situació i potser també obren una escletxa a solucions enterament noves.