LA POLITICA DEL TREN I EL TREN DE LA POLÍTICA

LA POLITICA DEL TREN

I

EL TREN DE LA POLÍTICA

La meva comarca va perdre el tren fa molts anys, més de quaranta. Això no vol dir que l’enyorem,no, a part la nostàlgia. La gent gran no el troben a faltar, hi ha més d’ una generació que ha associat el cotxe al benestar i a la comoditat. El tren d’aquell temps era de seients de fusta, feia tard en general i anava ple d’humanitat en precari, molt autèntica si, amb els seus cistells plens d’ous i gallines i algun mig sac de patates.

Però la gent jove viu les coses d’una altra manera, pateix el transport públic i especialment les cares teises fins a Barcelona, amb un monopoli abusiu protegit per la llei i les forces de l’ordre públic. Gent jove que ha viatjat per Europa i veu els col·legues amb tren còmode, fiable i econòmic. Sovint la consciència ecològica la porten a l’adn i no és un afegit i saben que de totes les crisis, bancàries, laborals o polítiques, que vivim la més fonda i exigent és la que té a veure amb els recursos naturals, especialment amb la despesa energètica de petroli. Coneixen el concepte del ‘peak-oil’ i se saben partidaris del tren com a transport de futur. Sí, també a la meva comarca que el va `perdre fa més de quaranta anys.

I no és només cosa de la gent jove, els soferts clients de d’encongida xarxa de transport públic en serien usuaris, no en tinc cap dubte.

Novament estudiants, gent gran, dones, immigrants, treballadors que puguin fer compatible el seu viatge, professionals conscienciats... és a dir un sector significatiu i creixent de públic potencial. Les raons son òbvies per qui coneix els trens europeus moderns: l’estona de desplaçament en tren és temps de lectura, de conversa, d’oci o de descans; no és el temps tens i incert del viatge en cotxe.

La condició és disposar de xarxa de trens moderna pels trajectes que comuniquen la meva comarca amb l’exterior. Això deixa de ser un somni per passar a ser una necessitat estratègica vital; el crack del carburant barat asfixiarà econòmicament la comarca sense via ferroviària. De manera que no caldria falsejar els costos d’inversió: el sentit comú sap que és més barat el tren que l’autovia i que genera més ocupació permanent en el territori, un altra dels problemes greus que tenim. La projecció de mercat de carburants clama sobre el cost d’oportunitat de quedar al marge de l’alternativa més robusta del tren.

Els dos governs successius d’esquerres haurien de tenir un full de serveis clar en aquest àmbit. No el tenen, centenars d’inauguracions d’autovies, variants i rotondes, exclusiva total d’inversions pel TGV, ni un sol pam nou de tren al servei del territori. A més una equivocada subvenció per mantenir calent el ‘cadàver’ de la indústria de l’automòbil; en un exemple de falta de coherència, d’absència de lideratge i incapacitat de respondre a les pressions sectorials amb les solucions estratègiques de país. La indústria de l’automòbil s’ha de transformar en producció d’equip i material de xarxa ferroviària per respondre als reptes de futur i garantir la màxima ocupació i vitalitat del sector.

Hem vist incrèduls la proposta de línia de mercaderies per creuar les comarques centrals. Els pressupostos de milers de milions i la llunyania de cap demanda popular obtenen un resultat perfectament dissuasiu, s’aconsegueix un efecte pervers: allunyar qualsevol esperança entre els mortals: no hi ha nou tren a la vista i si hi fos seria de mercaderies (!?), perversa maniobra del conseller ja conegut per altres encerts històrics en estratègies de mobilitat.

Si cal resoldre al trànsit de mercaderies majoritari sabem que és amb una línia de contenidors al llarg del corredor mediterrani ferroviari, absurdament obstaculitzat pel centralisme radial d’un estat asfixiant. La vella política del tren ens portaria a fracassar i descarrilar amb el vell tren de la política que patim.

Saber quines son les limitacions i servituds d’uns partits sense lideratge real de futur sembla descoratjador; però assolida aquesta conclusió tenim un avantatge: som els amos del nostre destí, sabem que no ho poden resoldre els vells estaments. Sempre ha estat així: els grans canvis els ha de liderar la societat civil, la gent jove, els sectors econòmics més dinàmics, els professionals i intel·lectuals que mantenen la capacitat de reflexió fora de les menjadores oficials, els innovadors que pateixen i creixen amb el nou paradigma ambiental dels conflictes tecnològics/productius.

Fa un segle la meva comarca va ser capaç de bastir una solució per superar el seu aïllament amb valor afegit. Ara podem tenir una nova oportunitat. Un repte de futur estimulant.

(què te'n sembla?)